Quan penso en Un huracà avança alegrement, no puc evitar situar-me dins d’aquell moment tan fràgil i decisiu: l’instant en què el Jonc, el meu fill amb diversitat intel·lectual, arriba a la majoria d’edat. Ho visc com una frontera invisible, un pas que no només marca el seu futur, sinó que també sacseja tot el que som i tot el que creiem entendre sobre el desig, la intimitat, la llibertat i l’autonomia.

A través d’ell, em trobo preguntant-me què vol dir realment decidir per un mateix. No només en un sentit legal, sinó des d’un lloc profund, íntim: poder sentir, voler, explorar el propi cos i les pròpies relacions sense por, sense filtres imposats. M’adono que el cos es converteix en un territori ple de contradiccions —fràgil i poderós alhora—, travessat constantment per la mirada dels altres, que sovint limita més que acompanya.

Aquest viatge no és només seu, també és meu. M’hi endinso des d’un lloc molt personal, marcat per l’experiència de maternar. Em qüestiono què significa ser mare d’una persona amb diversitat, què implica estimar des d’aquest lloc tan intens, tan exigent. Hi ha dies en què el dolor pesa, en què em sento desbordada, desequilibrada, esgotada. I, alhora, hi ha una necessitat profunda de reivindicar el meu propi dret al desig, al gaudi, a existir més enllà del rol que m’ha estat assignat.

Aquest projecte, en què comparteixo escenari amb el meu fill, ha crescut escoltant moltes altres veus, compartint experiències amb persones diverses, de diferents edats i identitats. Això ens ha obert la mirada, ens ha fet entendre que aquesta història no és només nostra, sinó col·lectiva. Que parla de totes les persones que, d’una manera o altra, han sentit que no encaixen del tot.

I és aquí on neix la necessitat de dir-ho clar: les persones diverses incomoden. Però aquesta incomoditat és necessària, perquè ens recorda una veritat que sovint oblidem —que ningú sobreviu sol.

Amb aquest espectacle, sento que crido, que demano, que reclamo una societat més justa, més corresponsable. Una societat que no només permeti, sinó que garanteixi una autonomia real, digna i plena. I ho faig des d’un llenguatge que vol ser poètic, però també honest i punyent. Perquè, al final, aquest huracà no només avança: també ens transforma.